Crònica del taller Anticupido: All you need is love?
En relació a l'exposició que tenim instal·lada al centre sobre violència masclista i aprofitant la proximitat amb Sant Valentí, el divendres passat l'Assemblea de Joves de Sant Celoni ens va venir a fer un taller titulat All you need is love? Qüestionem-nos les creences sobre l'amor romàntic. Els alumnes de primer de batxillerat van poder discutir, juntament amb els ponents, algunes consideracions sobre la naturalesa de l'amor i el paper de la cultura audiovisual en la nostra manera de percebre les relacions afectives. En resum, tot remet a una pregunta última i radical: podem estimar sense dominar?
La sessió va començar amb un rebombori de taules i cadires amb l'objectiu de deixar el centre de l'aula buit i formar una rotllana per tal d'instigar a la comoditat i la participació de l'alumnat. Després d'uns quants ensopecs entre cadires, pupitres i motxilles, el taller va ser iniciat amb una exhortació d'estil socràtic: què és l'amor? A partir d'aquest interrogant, es van posar sobre la taula diferents tipus d'amor i es va preguntar si els homes estimen de manera diferent que les dones.
Un cop trencat el gel, no va ser difícil passar a parlar de qüestions afines als rols de gènere. Per tots és sabut que el paper de la cultura audiovisual no ha posat traves a l'hora de representar els rols de gènere de manera molt marcada i cenyida; el taller va exemplificar aquest fet amb la projecció del tràiler de Tres metros sobre el cielo [1], un film on el protagonista és pintat com un individu fort, valent, rebel i dominador mentre que la seva contrapartida femenina és feble, sensible, disciplinada i dominada.
A partir d'aquest pretext ens vam preguntar, doncs, quin paper tenen el cinema, les sèries i la música en la nostra manera d'entendre'ns com a dones i com a homes: En quina mesura la indústria cultural -i la societat en general- encamina, condueix o influeix en el fet de pensar-nos a nosaltres mateixos d'una determinada manera? L'amor és una qüestió purament química, espontània i natural, o implica un relat exterior que el vehicula? I com es tradueix tot això a les relacions de parella?
Disposades totes aquestes consideracions, es va passar a parlar del concepte d'amor romàntic, que vindria a ser una determinada manera d'estimar i d'entendre les relacions de parella en la qual estem immersos. Per mostrar què és exactament l'amor romàntic, es va reproduir la cançó d'Amaral Sin ti no soy nada [2] i Toda, de Malú [3], que afirma el següent:
Te abriré las puertas del alma de par en par
dispuesta a hacer todo a tu voluntad
dispuesta a hacer todo lo que te dé la gana.
¿Qué me importa?
Es va valorar, doncs, si aquesta mena de conductes que ens suggereixen les cançons esmentades repercuteixen en la nostra vida quotidiana, si són sanes, bones o desitjables i, en el fons, si són còmplices de la violència de gènere. Per emfasitzar tot això, es van repartir unes targetes verdes, grogues i vermelles als alumnes per tal que jutgessin ells mateixos si estaven d'acord o en desacord amb una sèrie d'afirmacions que caracteritzen el pensament de l'amor romàntic:
Tothom té la seva mitja taronja. El noi sempre ha de fer el primer pas. Si la meva parella sent gelosia és perquè m'estima.
[...]
Podem considerar, doncs, que hi ha un element de positivitat molt punyent en la idea, l'estil de vida i les aspiracions de l'amor romàntic; és per això que és tan atractiu i seductor. Imaginar que ho som tot per algú i que estem destinats a compartir la vida amb la nostra mitja taronja ens pot fer sentir especials i permet articular un relat de la nostra vida enfortint-ne el sentit. I estem completament immersos en aquesta concepció tan temptadora que de vegades ens resulta difícil veure-hi les relacions de control, dominació i dependència. Així, doncs, remetem una altra vegada a la pregunta que ens hem formulat al principi: podem estimar sense dominar?
Acabem aquesta crònica amb un fragment molt suggeridor de Salman Rushdie [4] i un agraïment molt especial als membres de l'AJSC per fer possible aquest taller:
"Som la criatura que s'explica històries a si mateixa per entendre quina mena de criatura és. Aquests relats es converteixen en allò que coneixem, en allò que entenem i en allò que som, o potser hauriem de dir: en allò en què ens convertim o en allò que podríem arribar a ser."
Referències bibliogràfiques:
[1] Ramos, F., Gamero, M., Écija, D., Pina, Á. (Productors), González Molina, F. (Director). (2010). Tres metros sobre el cielo [Pel·lícula]. Espanya: Zeta Audiovisual, Antena 3 Films i Cangrejo Films.
[2] Malú. (2001). Toda. Dins de Esta vez [Disc compacte]. Sony BMG.
[3] Amaral (2002). Sin ti no soy nada. Dins de Estrella de mar [Disc compacte]. Virgin Records España.
[4] Cal dir que aquest fragment està completament descontextualitzat i només s'ha introduit perquè ens ha semblat suggeridor. Ha estat extret del blog Donde acaba el infinito, que al seu torn ha estat extret de Dos años, ocho meses y veintiocho noches, de Salman Rushdie (Seix Barral, 2015). La traducció és pròpia.
